Un llarg camí fins a tu, Paula
Val la pena escriure sobre la meva
experiència si amb aquestes línies puc esperançar tant sols a una
sola dona que es troba a la mateixa situació.
La meva historia no té res de
particular… però és la meva i és aquesta mateixa condició de
primera persona que fa que totes les històries siguin d’allò més
importants. No és el mateix que t’ho expliquin o saber de casos
que viure-ho.
Us explico…
Tota la meva vida sexual prenent
anticonceptius, fent les revisions anuals corresponents i aparentment
tot perfecte fins el dia que trobo la parella ideal amb la que
decidim que és el moment d’aventurar-se cap al camí de la
paternitat. Jo amb 34 i ell amb 37, comencem a posar-hi fil a
l’agulla l’Octubre del 2012 després d’haver deixat el temps
prescrit pels metges ja que m’havia vacunat per anar de lluna de
mel al juliol.
Al principi no hi vols pensar, però
tens tanta il·lusió i tantes ganes que és inevitable ... Les
trobades sexuals amb la teva parella tenen un nou objectiu. I tot i
que comences d’allò més relaxat, és allò que tothom diu “amb
la calma que ja se sap que aquestes coses poden tardar bastant…”
et vas mentalitzant que el tema pot anar per llarg. Però no ens
enganyem, en el fons vols pensar que no és a tu a qui et passarà.
També vols fugir de la situació en la
que moltes parelles parlen obertament allò de “vinga que avui
toca!” i penses que no et vols convertir en la típica dona
paranoica pendent d’un calendari d’ovulació, monitoritzant
temperatures i traient-li el “glamour a la màgia de la recerca”.
Però van passant els mesos...I passa
el primer, el segon, el tercer, el quart, el cinquè i arribes al
sisè mes… o mig any...Primera barrera psicològica, i t’entren
nervis, ja fa mig any!!!! No pares de saber de parelles que donen la
notícia i cada cop et costa més alegrar-te’n (barreja de
sensacions, entre alegria, amargor i enveja... i et fas la pregunta “
i perquè no em passa a mi?!!”).
En el meu cas, els cicles s’anaven
dilatant, començant pel clàssic cicle de 28 dies i augmentant fins
a 30 i llargs, això sí, més irregular i fallant més que una
escopeta de fira.
Imagina’t, si ja tens nervis i a
sobre el teu cicle és irregular... no us enganyaré que més d’un
i de dos tests d’embaràs vaig gastar a partir del dia 35 amb
l’esperança de veure el tant desitjat positiu que no arribava mai.
La “guindilla” arribava en uns mesos quan ja portava un retard
exagerat de quasi 2 mesos i em faig el test i negatiu. Aquí és quan
truco a la meva ginecòloga li explico i em diu que em faci una prova
beta en sang per saber del cert. Efectivament surt negatiu i
m’enfonso a la misèria. I és quan després d’haver esperat una
hora a la seva consulta, em diu en 5 minuts que tinc ovaris
poliquístics i que per això no m’ha baixat la regla. Ole tu! I
m’ho dius ara? Em prescriu fer tractament amb fàrmacs per fer
baixar la menstruació però el meu grau de nerviosisme va pujant com
l’escuma.
A tot això, la doctora li treu ferro
al tema i em recomana que continuï prenent àcid fòlic, i em diu
que sóc molt jove i que en qualsevol moment m’hi puc quedar. Però
amb tan poca empatia que fa que encara em senti pitjor... Estem quasi
a l’estiu, al juliol és el meu aniversari (ostres que ja en van
35!!! Segona barrera psicològica) i decideixo canviar de ginecòleg,
necessito fer un canvi d’aires.
El nou metge m’explica sobre què són
els ovaris poliquístics, i tots els camins que es poden fer si en un
determinat període de temps no ho aconseguim. Com a mínim, penso,
és un bon inici i em fa sentir més reconfortada. Hi ha llum al
final del camí!
Comencem a fer proves per descartar
possibles problemes addicionals(cariotip meu/seu; seminograma;
histerosalpingografia; reserva ovàrica..). I resulta que tot està
bé... contenta però llavors et diuen que et trobes en el 10% de la
població que té infertilitat d’origen desconegut. I que tant pots
tardar uns mesos, anys com embarassar-te el mes següent.
Gran notícia!!! No saps si això és
millor o pitjor. I llavors és ja quan anímicament no pots més...
Tot el teu voltant són embarassades,
les teves amigues només parlen d’embarassos, analítiques, triples
screennings, ecos, parts... i la que no ho està ja té nens i
llavors el tema són caques, mocs, guardes, vacunes... aaaaahh!!!!
Els sopars de colla són un infern i no pots fugir, penses que has de
ser adulta i comprensiva i que pots amb la situació, al cap i a la
fi ets una persona madura i penses que ja arribarà el teu moment.
Però costa i molt fer veure que tot està bé... cada cop estàs més
cansada.
A sobre sempre està la pregunta...
“Què com ho porteu?” Seguit del comentari... “Ja veuràs que
quan et relaxis segur que t’hi quedes...” Maleïda estúpida
frase, quant de mal que ha fet!
És just en aquest moment en el que em
van parlar de la Durga i el tipus de teràpia que aplica... Mai
m’havia fet acupuntura però vaig pensar que si més no m’ajudaria
a sortir de l’estat d’ansietat i nerviosisme que portava a sobre.
A la primera visita (Octubre del 2013)
em va semblar una persona molt clara i directa, però alhora
empàtica, amb un gran coneixement del funcionament del misteriós
mecanisme de reproducció femení (hormones amunt i avall
sincronitzades...).
La opció de la Durga la vaig
considerar com a una manera de ser proactiva, sentir-me millor perquè
estava fent alguna cosa per acostar-me més a l’embaràs en comptes
de quedar-me assentada veient com s’escapaven els dies i a sobre
m’anava transformant en una persona que no m’agradava... grisa,
angoixada i de mal humor. Volia tornar a estar bé amb mi mateixa.
Per mi era com l’avantsala de
tractaments invasius (inseminació artificial o in vitros). Portàvem
un any i poc més buscant, que era prou temps per estar desgastada
emocionalment però potser no el suficient com per considerar tirar
per aquestes vies. Així que amb la Durga se m’obria un nou espai
en el que podia compartir dubtes, preguntar i ella m’explicava el
caminet a seguir tot utilitzant acupuntura, control de temperatures i
medicina xinesa (herbes). L’objectiu era estabilitzar els cicles i
fer que tingués ovulacions de qualitat. Així va ser com va començar
la història amb la Durga, amb il·lusió, confiança en la nova
alternativa que provava i amb molta constància i perseverança per
part meva ja que el tema de les temperatures al final es feia una
mica feixuc (però res que no es pugui aguantar!).
Octubre, novembre i desembre... i a la
fi al Gener del 2014 vam aconseguir-ho. Estava estabilitzada i
regulada! És llavors quan tenia les mateixes possibilitats que
qualsevol altra parella que començava a buscar. Buf!!! Bona notícia
però alhora sents que la teva història ja pesa i et venen ganes de
tirar pel dret i anar a reproduccions assistides.
Però amb una mica més de paciència
uns mesos després (Maig’14) tinc un retard i no li faig cas per la
por i la psicosis d’altres cops. T’aguantes uns dies més, vols
estalviar-te el fet de passar per un mal tràngol innecessari.. Però
finalment em faig el test i arriba el POSITIU més esperat de la
història... de la meva història.
I sents que tot el camí que has
recorregut ha valgut la pena.
Gràcies per tot Durga!
Laura
